EL MAR

Miro per la translúcida finestra del tren i distingeixo l’infinit Mar Mediterrani. Amb el límit d’un misteriós horitzó es pot apreciar de ben lluny un gran vaixell de contundents dimensions que navega horitzontalment per la superfície de la immensitat blava. L’aigua té un to mig blavós mig verdós i belluga la seva essència en relaxants ondulacions. A l’esquiva , allà on s’acaba el mar i comença la sorra hi ha persones tombades sobre tovalloles exhibint els seus cossos a l’astre rei. Ha arribat l’època de platja en conseqüència del bon temps. La pujada inevitable del mercuri dels termòmetres ens marca l’entrada d’una nova estació desitjada per un cens elevat de la ciutadania. Gelats, piscines, ombres...Tot val per refugiar-se de la dictatorial calor que emet el Sol. Però no hi ha millor indret per fer batalla a les glàndules sudorípares que el propi mar. Un fenomen geogràfic natural que ocupa el 75% de la totalitat del nostre planeta. Un fenomen del qual ens hem de preocupar i al qual hem de cuidar ja que si no tinguéssim mar, difícilment tindríem pluges, i si no tinguéssim pluges, seria casi impossible mantenir alimentat tot el regne vegetal que ens proporciona l’O2 necessari per viure. Es per això que ens hem de preocupar pel mar. Quan acabem de cuinar pensem si l’oli l’hem de tirar pel forat de la pica dels plats o si l’hem de reciclar d’una altra manera més rentable. Quan ens muntem en un vehicle marítim pensem en el mal que poden fer els combustibles del seu motor en la vida marina o a quants peixos poden carregar-se les seves destructibles aspes. Serà en el moment en què prenguem consciència ecològica quan tot allò que ens dóna la vida sigui respectat per tothom. Serà en el moment en que mirem per la finestra d’un tren i pensem en la importància de l’aigua marina quan veurem l’imprescindible que és per a tothom la naturalesa, la mare de tots i totes.